BLEDES I PATATES

Feia temps que no tocava la bleda.

Ahir al vespre vaig passar per la botiga de verdura ecològica –km. 0 i tot això- i vaig veure unes bledes precioses.

Unes bledes com de disseny que em van robar el cor. No les regalaven –dos eurets el manat- però no me’n vaig privar.

Un cop a casa, olla gran amb tres quarts d’aigua mineral, que la de l’aixeta surt acolorida i no m’inspira confiança, i un grapat de sal gruixuda. Quan es va posar a bullir hi vaig incorporar les bledes, prèviament escapçades per la cua i ben rentades. Ah! I una branqueta de farigola.

Poca estona de foc, bledes fora de l’aigua i allí mateix i sense canviar el líquid vaig coure una patata.

La meitat de tot plegat en un plat fondo, raig d’oli de Calonge –un oli boníssim de la Costa Brava- i les notícies de la ràdio.

No vaig necessitar segon plat i em vaig cruspir dues mandarines per significar el final del sopar.

Sopar frugal si voleu, però sobretot deliciós, amb la bleda poc feta i el seu aroma i la patata fent la seva feina secundària. Secundària però present, que quedi clar.

Mentre escric això recordo que la resta la tinc a la nevera. Picaré un allet, el passaré per la paella de mànec amb un raig d’oli i amaniré la segona i última ració del sopar d’ahir.

Què més es pot demanar? Potser una copeta de vi negre si n’hagués comprat a la botiga d’aquí al costat.

La bleda i la patata. Les reines.

Pierre Roca