EL MENJADOR DE LA BECKETT

Per la primera visita a un restaurant obert de fa poc m’estimo més tastar el menú.

Els restaurants de gamma mitja –i fins i tot alguns que volen tocar de prop els de les estrelles- procuren fer menús atractius, baratets i amb senyals inequívocs que deixin ben clares les intencions de la casa.

L’arròs del dijous, per exemple, ha de ser bo, i els plats més tradicionals de la cuina del país també ho han de ser i a la vegada han de seguir fil per randa els fonaments culinaris d’aquesta terra.

Amb aquest cartipàs sota l’aixella ahir vaig dinar a “El Menjador de la Beckett”, establiment amb una setmana de vida, situat a un espai de proporcions generoses i amb un equip professional jove, experimentat, amb les coses molt clares, els coneixements del cuiner d’origen menorquí Manel Marquès i l'experiència del patró, el Llorenç Roca.

L’espai dels restaurants no es menja però ajuda. Ajuda a sentir-nos còmodes o incòmodes, a respirar, a detectar en pocs minuts el bon gust o el mal gust de la casa i a intuir si la gent que l’ha posat en marxa té més coses al cap que la caixa.

El restaurant d’ahir –anomenem-lo EMB per abreujar- ha obert les portes amb dos premis d’arquitectura a la butxaca, distinció, la de l’arquitectura, que en una ciutat com la nostra no és poca cosa.

EMB és al carrer Pere IV, dins del complexa de la sala Beckett –dues sales de teatre, oficines, espais d’assaig, etc.-. Els premis esmentats fan referència al conjunt, del que el magnífic espai del restaurant és part integrant.

Som a Poblenou i la volumetria del lloc en sí mateix te no poques referències del passat industrial del barri. La sala d’EMB és de sostre alt, molt alt, que conforma un volum magnífic i espaiós on fa goig fer-hi estada.

Una barra –com una illa- gran i amb taulell de marbre engloba l’essencial de la funcionalitat, connectada amb la cuina, petita, molt ben equipada i suficient.

El menú d’ahir proposava dos entrants. Amanida de verds, formatge fresc, cirerols, crostonets i pastanaga o crema de xampinyons i cansalada. Els segons eren uns macarrons amb samfaina o calamarsets saltats amb verdures.

De postres es podia escollir entre una crema catalana impecable i alguna cosa més que ara mateix no recordo.

La beguda podia ser vi –un vi negre més que correcte, però també tenen blanc i rosat- i el pa, tan important, del millor forn del barri.

Vaig dinar amb un conegut. La crema de xampinyons em va semblar boníssima, però sobretot bastant més pensada i treballada que la de la majoria dels menús. El segon del meu amic va ser la cassoleta de macarrons amb samfaina. No en vaig tastar però tenien molt bon aspecte i el meu segon, els calamarsets, fets al seu punt, amb una molt agradable sensació de resistència a l’hora de mossegar. La ració no era escassa. Al contrari!

El meu company de taula i jo varem demanar la crema catalana, cremada sense excessos i servida amb dos carquinyolis molt bons.

Servei absolutament professional, molt bona música de fons –volum molt baix per no fer nosa- i ara mateix moltes ganes de tornar-hi un vespre per sopar sense presses el que proposi la carta i completar així la bona opinió que en tinc ara mateix.

Només puc recomanar-lo.

"El Menjador de la Beckett" és un lloc generós de mides, de proposta i de sensibilitat.

Un lloc carregat de futur i que s'ha de conèixer.

Pierre Roca