TRUITA DE JULIVERT

Bona part dels homes que vivim sols cuinem raonablement bé.

En funció del dia, de les sensacions i del que la ràdio –que no hauria de faltar a cap casa d’home sol- va regalant en un degoteig massa sovint marcat per l’inevitable futbol, en funció de tot això ve de gust arromangar-se, observar en una mirada les existències arraulides a la nevera i posar-se a la feina.

La idea de la truita de julivert m’ha passat pel cap fa una horeta. No tenia julivert i he fet una escapada a la botiga de fruita i verdura del pakistanès de més amunt.

Magnífic ram de julivert i dos quilos llargs de mandarines per un euro i seixanta-set cèntims.

He arrencat les fulles de tres branquetes, les he posat en un bol de fons rodó i les he tallat a tisora fins aconseguir la mida adient, ni massa menuda ni massa grossa.

Un parell d’ous en un altre bol –es nota que soc afeccionat als bols?- i a batre, afegint-hi una mica de sal gruixuda, mitja volta de molinet de pebre i al final les fulles de julivert tallades.

Paella de ferro gruixut de la marca “de Buyer”, de les que pesen, i una mica d’oli. Poc però bo i al foc, deixant que la pel.lícula de greix ocupi el fons del recipient i quan sigui ben calent hi aboquem el contingut del bol.

Remeno quasi sempre amb una paleta de mànec d’acer i final de silicona. Que es cogui una mica, la girem –us recordo que la paella pesa, és eina de cuina masculina- i la pleguem, apaguem el foc i la traiem amb l’interior més o menys cuit, tal com ens agrada.

Ni seure a taula. Dempeus, el plat sobre el marbre, mitja llesca de pa i les notícies a la ràdio.

Miqueta de vi del porró –quin gran invent, el porró!- i a viure.

M’he cruspit dues mandarines –que bones!- i m’he sentit com un home satisfet, raonablement content de mi mateix i disposat a menjar-me el món.

Truita de julivert. Bona, barata i subtil.

Molt subtil.

Pierre Roca